‘Després del foc’, (David Gironés | Atzukak)

Vos presentem la lletra d’un poema de David Gironés que va esdevindre la cançó interpretada per set grups ontinyentins, al capdavant dels quals era Atzukak (tot seguit teniu el vídeo), i un article del mateix escriptor on n’explica el perquè. L’article va ser escrit per a la revista Mètode (a l’estiu de 2011).

Després del foc
(Lletra de David Gironés / Música d’Atzukak)

Després del foc, la cendra encara crema,
i al seu pas, no ha quedat viu ningú.
Han mort de nou les serres d’Agullent
la font Maciana i l’ermita de Sant Vicent,
la Penya Alta i l’Alt del Torrater,
el Bancal Redó, el pla de les Vinyes i Viverets.
El barranc de Bocairent, el dels Tarongers i Massarra,
el pla de Llobregat, el del Quincaller i la Penya Roja,
el barranc de l’Àguila,
el barranc de Palacios,
l’alt dels Carlistes, la Soterranya,
Galindo, l’Escalerola, el corral de l’Aracila,
Riello, Ponce.
Tants puntals,
llomes, alts,
plans i barrancs, han quedat orfes,
que els ulls,
quan passes pels trasquilons que ara són les sendes i camins,
no saben on mirar per no cegar-se de tanta pena.

Hem perdut molt, hem perdut tant,
que el nom del nostre poble,
en part, s’ha cremat.
Maleïts per sempre, allà on vagen,
allà on parlen, allà on visquen,
aquells que ens han cremat.
Ara són cendra,
i sobre la cendra creixerà tot nou.
Reeixirà l’espígol, la pebrella i el timó,
el cepell, el romer i l’argilaga,
la coscolla i el fenoll,
després creixerà la carrasca i el pi,
el roure i l’auró,
el fleix i el llidoner,
l’om i el garrofer.
No penseu que ens han vençut,
un poble, que és poble i es sent poble,
mai es deixa véncer.
Perquè des del barranc Aspre fins a Pospelat,
passant per la Vall Seca, el pla de Simes i Gamellons,
els cabeços del Navarro i Tirirant,
el barranc Gran, el de Morera, Gorgorròbio i Bencenill,
l’alt de Figueroles i Sant Esteve,
el barranc de la Puríssima i el Cabeço Gran,
som poble,
i tenim com a sang l’aigua del Pou Clar,
que es transforma en artèria quan rega tota la Vall.

Hem nascut de l’horta i el secà,
vivim sobre aquesta terra
i els camps i els bancals ens han donat la seua vida.
No mirem cap endarrere, només mirem cap endavant,
però si volem seguir sent poble,
no podem deixar enrere les nostres muntanyes, barrancs i plans,
ni tots els tresors que amaguen ni els que mostren a cada pas,
Si aquesta terra tot ens ho ha donat,
si és la que ens ha vist nàixer,
tenim un deute com societat amb ella.
Ara toca unir forces, treballar tots junts,
les muntanyes que ara són òrfenes,
demà seran l’ombra dels nostres fills,
l’herència dels que som ací.

El diumenge 6 de març de 2011, Atzukak i diversos grups de músics, amb la col·laboració de veïns i veïnes de la Vall d’Albaida, van gravar el vídeo-clip Després del foc a la serra del Torrater. Podeu veure el vídeo-clip en el portal YouTube.

Després del foc.

És probable que molts dels lectors de la revista Mètode, tot i que aquesta és una revista científica i editada per la Universitat de València, no coneguen les serres de l’Ombria d’Agullent-Ontinyent-Bocairent, que sucumbiren el passat mes de setembre a les flames i al foc. Vora unes mil cinc-centes hectàrees de muntanyes, plans, alts, barrancs i penyals. Unes serres preàmbul de la tan estimada serra de Mariola, jardí botànic autèntic del nostre país i que, afortunadament, quedà com a trist acompanyant, mentre la seua serra germana cremava durant la nit, el dia i la nit.

Se m’ha preguntat per quin motiu vaig escriure el poema Després del foc, que ha estat versionat en cançó per set grups ontinyentins. Havia pensat, tal i com el nom de la publicació demana, descriure el mètode del procés d’escriptura, però en realitat és trivial, elemental i senzill. Quan un poble perd part del seu poble, no hi ha manera objectiva i racional d’aturar un sentiment de buit, d’impotència i desolació. De cop i volta, tothom ha perdut alguna cosa, algun record, algun racó on perdre’s o on seure, on respirar i viure, on estimar i fugir, o simplement on estar en solitud o en companyia.

Les nostres petites serres, suaus i secalloses en aparença, ja havien patit el foc l’any 1994, i ara, passat el temps, tornaven a mostrar tresors i racons que feien que la natura abraçara amb la seua bàsica essència el cec d’esperit que no era capaç de vore el que tenia al seu voltant.

La serreta d’Agullent, que abraça l’ermita de Sant Vicent, la font Maciana i la Penya Alta, guardava un pinar vell, fornit, clar i frondós. A sota dels cóps, passejaves entre els llentiscles i els càdecs, buscant bolets, amb un únic horitzó; les soques velles de l’últim pinar antic que ens quedava.

El riu del barranc dels Tarongers o de l’Infern o del Clariano, que uneix Ontinyent i Bocairent, solcava entre un bosc de ribera en creixement, on fleixos, llidoners, xops pollancres, àlbers i aurons, a més de figueres, nogueres, carrasques i pins, feien del riu, de les llomes, els cingles i penyals, un dels barrancs més únics d’aquestes terres. A partir d’octubre podies escoltar el reclam del gran duc al capvespre; al febrer observar el vol acrobàtic de l’àguila de panxa blanca; a l’abril el ressò del rossinyol. Tot i més, acompanyat d’alguna de les tres fonts que duen l’aigua directament dels plans muntanyencs, que ara són cendra.

No sé si heu tingut l’oportunitat d’ensumar l’aroma de la pebrella i la sajolida, que naix en aquestes acarasolades llomes, a recer dels pedrers. Ara, quan tornen a nàixer i ser les primeres, aneu-hi; feu-ne el vostre acompanyant de camí. Només així, ensumant el seu aroma treballat, entendreu, almenys un poquet, per què aquests pobles han perdut tant.

També arrimeu-vos a Bocairent, mamprengueu la pujada del calvari del Sant Crist i, just en l’ermita, mireu el paisatge intacte de la Vall, la Mariola i el que hem perdut de la serra on ara sou. No tindreu paraules, no tindreu perdó, per maleir per sempre aquells que ens han cremat allò que era nostre, allò que era de tots, allò que donava esperança als ulls.

Els incendis són l’únic que en un instant ens arrabassa tota la natura de colp, l’únic que de la mà de l’home, com és el cas, ens crema per fora i per dins. Qualsevol poble, qualsevol persona que tinga estima per la terra, té aquesta sensació de buit. Ara bé, l’única esperança que ens queda és el temps. Un temps que les nostres muntanyes entenen d’una altra manera i que nosaltres, el poble, només podem acompanyar. Com la natura, no mirem cap arrere, només mirem cap avant. I ara, mentre escric aquestes línies, plou sobre les nostres serres; paradoxalment, l’ombra dels nostres fills comença a créixer.

David Gironés Micó. Autor del poema Després del foc. Llicenciat en Filologia catalana i espanyola. Professor de secundària al Col·legi Concertat La Milagrosa (Ontinyent, València).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s